Canvi climàtic, Població, Energia
Com hauríem de calcular les emissions de CO2 d’un país? Comptant només les que es produeixen dins del territori o sumant també les que es generen en fabricar els productes forans que consumeixen els seus ciutadans? Dos científics dels EUA han intentat donar resposta a aquestes preguntes creuant les dades de distribució mundial d’emissions amb les de comerç per sectors, i la conclusió és significativa: els països rics externalitzen més d’una tercera part del CO2 generat en produir els béns i serveis que consumeixen els seus ciutadans. Xina és el principal receptor d’aquestes emissions: gairebé una quarta part del seu total nacional es deu a la producció de béns que surten de les seves fronteres.
A l’Europa occidental, cada ciutadà, de mitjana, consumeix béns que generen fins a quatre tones de CO2 en algun altre lloc del món. A Suïssa, el CO2 generat en la producció dels béns estrangers que s’hi consumeixen és superior al que s’emet dins les seves fronteres.
Amb aquest panorama d’externalització, la reducció de les emissions registrada en regions desenvolupades pot estar emmascarant les emissions reals degudes al seu consum, que es comptabilitzen lluny de casa. “La separació geogràfica de la producció i el consum complica la pregunta fonamental sobre qui és responsable de les emissions i com s’ha de repartir la càrrega de la retallada de les mateixes”, afirmen els autors de l’estudi.
Via: Un tercio del CO2 de los ricos se genera en otro país (El País)
Bonus track: sobre aquest tema, podeu llegir aquest article del Daniel Gómez Cañete a Sostenible.cat
La decisió d’Ascó de presentar la seva candidatura a acollir el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) -altrament dit cementiri- de residus nuclears ha aixecat aquesta setmana una tempesta de les bones, mediàtica i política. I no n’hi ha per menys: decidir què es fa amb uns residus que trigaran centenars, milers d’anys a perdre la seva radioactivitat és cosa sèria. Per aquest mateix motiu, no ens hem de precipitar a l’hora de jutjar la decisió de l’ajuntament d’Ascó. I sobretot, no hem de perdre de vista de què estem parlant.
Enmig de la tempesta s’hi ha pogut sentir de tot. Fins i tot el president Montilla s’ha posicionat al respecte, mostrant-se contrari a instal·lar a Catalunya la mateixa insfraestructura que ell va decidir que era necessària quan era ministre d’Indústria. Però no és aquest el debat, com tampoc és -com pretenen alguns- qüestió de dir simplement “no” a les nuclears. La qüestió ara és fer front a una realitat: a Espanya tenim vuit centrals nuclears en funcionament, tres d’elles a Catalunya, que generen uns residus dels quals ens hem de fer càrrec. Podem estar a favor o en contra de l’energia nuclear, que els residus encara hi seran. I n’hem de fer alguna cosa. Continuar llegint…
Decepció. Fracàs. Fiasco. Aquests han estat els titulars a la premsa després de dues llargues setmanes de converses i reunions a Copenhaguen, on els representants dels quasi 200 països reunits per tractar de trobar un digne successor al Protocol de Kyoto han decebut tothom, mostrant-se incapaços de posar-se d’acord en com ha d’afrontar el planeta el repte del canvi climàtic.
Dissabte al matí, in extremis, la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic va “prendre nota” de l’anomenat Acord de Copenhaguen de 18 de desembre de 2009, un trist acord de mínims negociat fora del marc de Nacions Unides l’objectiu del qual era salvar la cara per no reconèixer que tots tornaven a casa amb les mans buides. Continuar llegint article…
L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) va presentar la setmana passada l’edició 2009 del World Energy Outlook (WEO), l’informe que anualment repassa l’estat de salut del subministrament d’energia al món i que els governs de molts països utilitzen com a referència per a establir les seves polítiques energètiques. Enguany, però, l’informe ha arribat envoltat de polèmica: segons va publicar el diari britànic The Guardian just el dia abans de la presentació del WEO 2009, sembla que les dades sobre les reserves disponibles de petroli porten anys distorsionades, i són molt inferiors al que es reconeix oficialment.
Tot i que l’informe de l’AIE no és un monogràfic sobre el futur del petroli (inclou previsions de demanda i subministrament de totes les fonts d’energia), a ningú escapa la importància de la informació destapada pel rotatiu britànic, basada en les confessions de dues persones de dins la pròpia agència. El petroli és actualment el combustible que fa moure el món, el que fa possible el transport, que en depèn en un 90% per continuar funcionant.
El pic de petroli, una realitat
Segons les fonts citades per The Guardian, el món està molt més a prop de quedar-se sense petroli del que es pensa, ja que l’AIE ha minimitzat deliberadament les taxes de declivi de les actuals explotacions petrolíferes i exagerat les possibilitats de trobar nous jaciments. Pressions provinents del Estats Units semblen estar al darrera d’aquesta manipulació, l’objectiu de la qual seria evitar el pànic als mercats financers.
En qualsevol cas, fa temps que els qui estudien el pic de petroli (és a dir, el moment a partir del qual la producció no farà més que decréixer) denuncien que la realitat no concorda amb les dades oficials, i que el món pot haver assolit ja aquest moment crític. La notícia del rotatiu britànic vindria doncs a reforçar aquesta tesi.
Un cop més, Copenhaguen
Fa unes setmanes, la pròpia Agència Internacional de l’Energia assegurava que la crisi econòmica ha reduït el consum mundial d’energia i, de retruc, aconseguirà que aquest 2009 les emissions de CO2 caiguin un 3%. Tanmateix, el WEO 2009 pronostica un augment de la demanda global d’energia del 40% d’ara al 2030, provinent sobretot dels països en vies de desenvolupament, i amb un paper encara protagonista dels combustibles fòssils.
En aquest sentit, l’informe de l’AIE assegura que cal una profunda transformació del sector de l’energia per fer front al canvi climàtic i limitar les emissions de CO2 a l’atmosfera dins l’anomenat llindar de seguretat (450 ppm), que limitaria l’augment global de les temperatures a +2 ºC. Una qüestió central a debatre a la imminent cimera sobre canvi climàtic a Copenhaguen, el proper mes de desembre, ja que segons les previsions de l’agència, si tot continua com fins ara les emissions augmentaran un 1,5% anual fins el 2030, provocant que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera es dispari més enllà de les 1.000 ppm i la temperatura mundial augmenti de mitjana 6 graus. Un risc que els líders polítics no poden seguir ignorant.
Més informació:
Resum executiu del World Energy Outlook 2009 (PDF)
La petjada ecològica espanyola és de 5,7 Ha globals, més del doble que les 2,1 Ha globals considerades sostenibles. És a dir, si tothom vivís com es viu a Espanya farien falta més de dos planetes per obtenir-ne els recursos. I a sobre, no som més feliços que altres països considerats més “pobres”.
Les dades són de l’informe The Happy Planet Index, de la New Economics Foundation.
Costa Rica, República Dominicana i Jamaica ocupen el top 3 de l’índex de felicitat planetària. Espanya, el 76.
Llegeixo l’entrevista que publica avui El País a Rajendra Pachauri, president del famós IPCC i, la veritat, no entenc perquè si com diu “tenim molt poc temps per actuar” les seves respostes sonen a mil vegades llegides, de típiques i tòpiques. No demano alarmisme -això ho deixo per a nosaltres els periodistes-, però sí que es comencin a dir les coses pel seu nom: expressions com “convergència en els nivells de vida” no ajuden a entendre res.
Quan diem que cal reciclar les joguines sembla que estiguem amb la mateixa cançó de sempre. Però si pensem que aquestes nines que pixen i ballen contaminen tant o més que l’oli de la paella, la història canvia. I si l’argument ambiental no convenç, sempre es pot recòrrer a l’econòmic: coure, bronze o alumini són metalls cada cop més escassos i cars, de manera que si volem seguir tenint, per exemple, bicis, més val que els reutilitzem.
Tot això ho dic, és clar, perquè ja arriben els reis, i les notícies no són bones.
–
Sobre el pic dels metalls se’n va parlar a ASPO VII a Barcelona. Bon any!
Abans de seguir liat amb la plantilla del bloc paro un moment per enterrar l’enric planellas, una víctima més de la crisi económica. Portava amb mi uns mesos, i va arribar per ajudar-me esquivar l’estupidesa de la meva anterior jefa, que em volia mileurista i amb clàusula d’exclusivitat a la feina. El ricky era, com ja imagineu, un pseudònim per poder continuar pluriempleat, el més avorrit que s’em va ocòrrer.
Avui dilluns publica la seva darrera pàgina de Tecnologías a l’Universal, el gratuit d’Iberia. No cal ser gaire llest per entendre perquè hi deixa d’escriure com a col·laborador, tal com estan les coses al sector. Com tampoc costa de veure que el meu últim canvi de feina ha deixat mig abandonada aquesta casa, tant que ja no sembla ni la mateixa. Ves a saber si és el fantasma del planellas, que ara volta per aquí. No importa: encara que falti una setmana, ja sé quin serà un dels meus bons propòsits pel 2009. a GRAN ESCALA em demana guerra… i jo de moment us desitjo bon Nadal.