Amagar el cap sota l’ala

La decisió d’Ascó de presentar la seva candidatura a acollir el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) -altrament dit cementiri- de residus nuclears ha aixecat aquesta setmana una tempesta de les bones, mediàtica i política. I no n’hi ha per menys: decidir què es fa amb uns residus que trigaran centenars, milers d’anys a perdre la seva radioactivitat és cosa sèria. Per aquest mateix motiu, no ens hem de precipitar a l’hora de jutjar la decisió de l’ajuntament d’Ascó. I sobretot, no hem de perdre de vista de què estem parlant.

Enmig de la tempesta s’hi ha pogut sentir de tot. Fins i tot el president Montilla s’ha posicionat al respecte, mostrant-se contrari a instal·lar a Catalunya la mateixa insfraestructura que ell va decidir que era necessària quan era ministre d’Indústria. Però no és aquest el debat, com tampoc és -com pretenen alguns- qüestió de dir simplement “no” a les nuclears. La qüestió ara és fer front a una realitat: a Espanya tenim vuit centrals nuclears en funcionament, tres d’elles a Catalunya, que generen uns residus dels quals ens hem de fer càrrec. Podem estar a favor o en contra de l’energia nuclear, que els residus encara hi seran. I n’hem de fer alguna cosa.

Ara mateix, aquests residus es guarden en piscines al costat de cadascuna de les centrals, una solució dels anys 80 que ajuda a accelerar el procés pel qual el combustible gastat perd la seva radioactivitat. Així doncs, aquells que es mostren tan horroritzats davant la idea d’un cementiri nuclear a Ascó, han de saber que ja en tenim no un, sinó tres, de cementeris a casa. El problema és que aquestes piscines estan arribant al límit: la d’Ascó I, per exemple, hi arribarà el 2013, mentre que la d’Ascó II ho farà un any després. Està clar que necessitem un nou lloc per guardar aquest combustible gastat, un magatzem amb l’última tecnologia disponible, modern i segur (ningú pot negar que serà més segur que les actuals piscines). Això és el que es vol construir ara a Espanya.

En aquest punt, podem recordar l’argument del president Montilla. Amb tres nuclears en funcionament, Catalunya aporta el 40% de l’energia nuclear que es produeix a Espanya, de manera que semblaria que Catalunya ja satisfà la seva “quota nuclear” vers la resta de l’estat. Deixant de banda l’estèril discussió sobre balanços energètics (aquí trobareu una bona explicació sobre aquest punt), l’argument del president s’ens pot girar fàcilment en contra: si Catalunya és la comunitat que més energia nuclear produeix, és també la que més residus genera, un motiu excel·lent per situar aquí el magatzem.

No, el magatzem no es pot posar allà on no hi hagi cap central com insinuava Montilla. Justament s’ha d’instal·lar a prop d’una central, allà on ja hi ha l’infraestructura i les mesures de seguretat necessàries per a un magatzem tan sensible com aquest. Que sigui a Ascó, Yebra, Villar de Cañas o qualsevol dels altres municipis que s’hi han presentat no hauria de ser una decisió política basada en criteris de solidaritat o justícia energètica, sinó purament tècnica. El magatzem haurà d’anar allà on sigui més fàcil, segur i -no ens enganyem- barat guardar els residus.

Per tant, no n’hi ha prou amb dir “no” a les nuclears per desfer-nos del problema. De fet, si demà mateix decidissim tancar-les totes -com tornen a demanar els de sempre- continuaríem tenint el mateix problema, afegint-hi en aquest cas els residus resultants del desmantellament de les centrals. Els de Vandellòs I, per exemple, els tenim a França després que aquesta nuclear va tancar l’any 1989, però no s’hi quedaran allà per sempre. Si no ens en fem càrrec, a partir de l’any que ve ens cobraran 60.000 euros al dia de lloguer. Quin seria el cost d’enviar tots els residus fora del país?

En definitiva, i per molt que no ens agradi la idea, som un país nuclear, i ens hem d’encarregar de gestionar els nostres residus de la millor manera. El mal ja està fet, ara cal posar en marxa una solució que de moment sembla que és la millor possible. La resta és amagar el cap sota l’ala i no voler veure la realitat.