Enmig de la tempesta s’hi ha pogut sentir de tot. Fins i tot el president Montilla s’ha posicionat al respecte, mostrant-se contrari a instal·lar a Catalunya la mateixa insfraestructura que ell va decidir que era necessària quan era ministre d’Indústria. Però no és aquest el debat, com tampoc és -com pretenen alguns- qüestió de dir simplement “no” a les nuclears. La qüestió ara és fer front a una realitat: a Espanya tenim vuit centrals nuclears en funcionament, tres d’elles a Catalunya, que generen uns residus dels quals ens hem de fer càrrec. Podem estar a favor o en contra de l’energia nuclear, que els residus encara hi seran. I n’hem de fer alguna cosa.

Ara mateix, aquests residus es guarden en piscines al costat de cadascuna de les centrals, una solució dels anys 80 que ajuda a accelerar el procés pel qual el combustible gastat perd la seva radioactivitat. Així doncs, aquells que es mostren tan horroritzats davant la idea d’un cementiri nuclear a Ascó, han de saber que ja en tenim no un, sinó tres, de cementeris a casa. El problema és que aquestes piscines estan arribant al límit: la d’Ascó I, per exemple, hi arribarà el 2013, mentre que la d’Ascó II ho farà un any després. Està clar que necessitem un nou lloc per guardar aquest combustible gastat, un magatzem amb l’última tecnologia disponible, modern i segur (ningú pot negar que serà més segur que les actuals piscines). Això és el que es vol construir ara a Espanya.

En aquest punt, podem recordar l’argument del president Montilla. Amb tres nuclears en funcionament, Catalunya aporta el 40% de l’energia nuclear que es produeix a Espanya, de manera que semblaria que Catalunya ja satisfà la seva “quota nuclear” vers la resta de l’estat. Deixant de banda l’estèril discussió sobre balanços energètics (aquí trobareu una bona explicació sobre aquest punt), l’argument del president s’ens pot girar fàcilment en contra: si Catalunya és la comunitat que més energia nuclear produeix, és també la que més residus genera, un motiu excel·lent per situar aquí el magatzem.

No, el magatzem no es pot posar allà on no hi hagi cap central com insinuava Montilla. Justament s’ha d’instal·lar a prop d’una central, allà on ja hi ha l’infraestructura i les mesures de seguretat necessàries per a un magatzem tan sensible com aquest. Que sigui a Ascó, Yebra, Villar de Cañas o qualsevol dels altres municipis que s’hi han presentat no hauria de ser una decisió política basada en criteris de solidaritat o justícia energètica, sinó purament tècnica. El magatzem haurà d’anar allà on sigui més fàcil, segur i -no ens enganyem- barat guardar els residus.

Per tant, no n’hi ha prou amb dir “no” a les nuclears per desfer-nos del problema. De fet, si demà mateix decidissim tancar-les totes -com tornen a demanar els de sempre- continuaríem tenint el mateix problema, afegint-hi en aquest cas els residus resultants del desmantellament de les centrals. Els de Vandellòs I, per exemple, els tenim a França després que aquesta nuclear va tancar l’any 1989, però no s’hi quedaran allà per sempre. Si no ens en fem càrrec, a partir de l’any que ve ens cobraran 60.000 euros al dia de lloguer. Quin seria el cost d’enviar tots els residus fora del país?

En definitiva, i per molt que no ens agradi la idea, som un país nuclear, i ens hem d’encarregar de gestionar els nostres residus de la millor manera. El mal ja està fet, ara cal posar en marxa una solució que de moment sembla que és la millor possible. La resta és amagar el cap sota l’ala i no voler veure la realitat.

Tot i que l’informe de l’AIE no és un monogràfic sobre el futur del petroli (inclou previsions de demanda i subministrament de totes les fonts d’energia), a ningú escapa la importància de la informació destapada pel rotatiu britànic, basada en les confessions de dues persones de dins la pròpia agència. El petroli és actualment el combustible que fa moure el món, el que fa possible el transport, que en depèn en un 90% per continuar funcionant.

El pic de petroli, una realitat
Segons les fonts citades per The Guardian, el món està molt més a prop de quedar-se sense petroli del que es pensa, ja que l’AIE ha minimitzat deliberadament les taxes de declivi de les actuals explotacions petrolíferes i exagerat les possibilitats de trobar nous jaciments. Pressions provinents del Estats Units semblen estar al darrera d’aquesta manipulació, l’objectiu de la qual seria evitar el pànic als mercats financers.

En qualsevol cas, fa temps que els qui estudien el pic de petroli (és a dir, el moment a partir del qual la producció no farà més que decréixer) denuncien que la realitat no concorda amb les dades oficials, i que el món pot haver assolit ja aquest moment crític. La notícia del rotatiu britànic vindria doncs a reforçar aquesta tesi.

Un cop més, Copenhaguen
Fa unes setmanes, la pròpia Agència Internacional de l’Energia assegurava que la crisi econòmica ha reduït el consum mundial d’energia i, de retruc, aconseguirà que aquest 2009 les emissions de CO2 caiguin un 3%. Tanmateix, el WEO 2009 pronostica un augment de la demanda global d’energia del 40% d’ara al 2030, provinent sobretot dels països en vies de desenvolupament, i amb un paper encara protagonista dels combustibles fòssils.

En aquest sentit, l’informe de l’AIE assegura que cal una profunda transformació del sector de l’energia per fer front al canvi climàtic i limitar les emissions de CO2 a l’atmosfera dins l’anomenat llindar de seguretat (450 ppm), que limitaria l’augment global de les temperatures a +2 ºC. Una qüestió central a debatre a la imminent cimera sobre canvi climàtic a Copenhaguen, el proper mes de desembre, ja que segons les previsions de l’agència, si tot continua com fins ara les emissions augmentaran un 1,5% anual fins el 2030, provocant que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera es dispari més enllà de les 1.000 ppm i la temperatura mundial augmenti de mitjana 6 graus. Un risc que els líders polítics no poden seguir ignorant.

Més informació:
Resum executiu del World Energy Outlook 2009 (PDF)

The World Petroleum Congress is carbon neutral

No pueden ser más cínicos porque no entrenan.

View Larger Map

Como puede verse, las protestas aún no han llegado a Estados Unidos (el principal consumidor de petróleo y donde tener acceso a gasolina barata es poco menos que un derecho fundamental), pero en vista de este otro mapa publicado por el New York Times, donde se aprecia por regiones el impacto de la subida del combustible en las economías familiares norteamericanas, puede que la cosa sea -como siempre- sólo cuestión de tiempo.

Actualizando:
07/06/08.-
El comercio se prepara para hacer frente a la huelga de transportistas
Los grandes consumidores de petróleo buscan soluciones al aumento de los precios
08/06/08.-
Comienza la huelga de transportistas en Cataluña
09/06/08.-
Piquetes en la frontera y atascos por el paro de los transportistas autónomos
10/06/08.-
Los transportistas siguen colapsando carreteras e impiden el abastecimiento
El miedo a la escasez vacía las gasolineras catalanas
Rusia augura que el barril subirá a 250 dólares
11/06/08.-
El paro del transporte origina los primeros incidentes y detenciones
El comercio luce ya estantes vacíos
El petróleo dispara la inflación

Los objetivos hay que cumplirlos,

dicen desde la Comisión Europea. Los planes de la Unión Europea para los biocombustibles -un 10% del combustible usado por el transporte en 2020- no suponen “un peligro para la producción de alimentos”. La noticia es de hoy mismo, y con estas declaraciones los portavoces de Agricultura y Medio Ambiente de la Comisión Europea han salido al paso de un incómodo informe de la Agencia Europea del Medio Ambiente donde se recomienda suspender este objetivo del 10% hasta que no se realicen más estudios sobre el impacto medioambiental de los llamados “carburantes ecológicos”. La noticia no es nueva -sin ir más lejos, el Parlamento británico pedía exactamente lo mismo a principios de año-, pero la Comisión Europea prefiere hacer caso omiso de las señales de alarma y seguir adelante con sus objetivos.

Así pues, nada importa que en Europa no haya terreno suficiente para cultivar la materia prima de este 10% de biocombustibles, ni que lo que falte se vaya a tener que importar de países donde la sostenibilidad -principio que la UE exige para la producción de biocombustibles en terreno europeo- sea una expresión tan exótica como biodiversidad, o que la mismísima ONU asegure que “producir biocombustibles es hoy en día un crimen contra la humanidad”.

Aquí, como en Estados Unidos, lo que importa de verdad es reducir ni que sea un 10% nuestra dependencia del petróleo. El Brent ha tocado ya los 112 dólares -seguir la escalada de precios del petróleo ha dejado de tener gracia-, y la cosa no pinta nada bien, aunque algunos sigan alegrándose por haber encontrado un “enorme yacimiento de petróleo”. ¿Cuánto nos durará? Y lo que es aún peor: ¿a qué precio? Agárrense, que vienen curvas.

Basta con un par de búsquedas en la red para ver que este par de pies han despertado bastante más interés que lo que han charlado Francia y Reino Unido esta semana. Ahora mismo, 287 a 1.332 resultados a favor de la señora Bruni.

Sarkozy llegó a Londres dispuesto a extender el tentáculo nuclear francés; en Francia, la energía nuclear proporciona el 80% de la electricidad que se consume en el país, cuatro veces más que en Reino Unido. En España, la nuclear aporta el 20% de la energía que mantiene vivo nuestro ordenador, aunque hay que reconocer que no goza de mucha simpatía. Aún así, el propio IPCC contempla la energía nuclear como un remedio -más bien parche- al cambio climático, algo que Europa (excepto Francia, claro) prefiere no escuchar, apostando en cambio por las renovables y los biocombustibles.

Precisamente éste es el argumento de Sarkozy: la lucha contra el calentamiento global exige medidas efectivas como la energía nuclear, que no emite CO₂. Los residuos son peligrosos, es verdad, pero las centrales son ahora mucho más seguras que cuando pasó lo de Chernobyl. La energía nuclear es potente, fiable y ecológica, viene a decir Sarkozy.

Así presentada, la propuesta del presidente francés resulta casi tan seductora como los pies de Carla Bruni, aunque no hay que olvidar que lo de la nuclear es un parche, ya que el uranio también es un recurso finito y en unos años habría que pensar en su sustituto. Es verdad que existe eso de la fusión nuclear, pero todavía resulta una quimera.

Según la Wikipedia, “de conseguirse la fusión nuclear controlada a gran escala, una milla cuadrada de agua contendría la misma energía que todos los yacimientos petroleros conocidos y los que se estiman sin descubrir. Pero para eso faltan de 25 a 30 años por lo menos”.

En este mapa, el tamaño de los países es proporcional a sus reservas de petróleo, y el color se corresponde a su consumo diario de barriles. ¿Adivinan quién consume más? Una pista: es más pequeño que Nigeria.

Los datos son de 2004, por lo que andan un poco anticuados. También los de consumo, ya que China hace un par de años que ya es del mismo color que Estados Unidos; Rusia también ha cambiado.

También resulta curioso ver cómo reencuadrando el mapa con los países más grandes te sale una zona del mundo de la que no se habla muy bien en el resto.

–