Enmig de la tempesta s’hi ha pogut sentir de tot. Fins i tot el president Montilla s’ha posicionat al respecte, mostrant-se contrari a instal·lar a Catalunya la mateixa insfraestructura que ell va decidir que era necessària quan era ministre d’Indústria. Però no és aquest el debat, com tampoc és -com pretenen alguns- qüestió de dir simplement “no” a les nuclears. La qüestió ara és fer front a una realitat: a Espanya tenim vuit centrals nuclears en funcionament, tres d’elles a Catalunya, que generen uns residus dels quals ens hem de fer càrrec. Podem estar a favor o en contra de l’energia nuclear, que els residus encara hi seran. I n’hem de fer alguna cosa.

Ara mateix, aquests residus es guarden en piscines al costat de cadascuna de les centrals, una solució dels anys 80 que ajuda a accelerar el procés pel qual el combustible gastat perd la seva radioactivitat. Així doncs, aquells que es mostren tan horroritzats davant la idea d’un cementiri nuclear a Ascó, han de saber que ja en tenim no un, sinó tres, de cementeris a casa. El problema és que aquestes piscines estan arribant al límit: la d’Ascó I, per exemple, hi arribarà el 2013, mentre que la d’Ascó II ho farà un any després. Està clar que necessitem un nou lloc per guardar aquest combustible gastat, un magatzem amb l’última tecnologia disponible, modern i segur (ningú pot negar que serà més segur que les actuals piscines). Això és el que es vol construir ara a Espanya.

En aquest punt, podem recordar l’argument del president Montilla. Amb tres nuclears en funcionament, Catalunya aporta el 40% de l’energia nuclear que es produeix a Espanya, de manera que semblaria que Catalunya ja satisfà la seva “quota nuclear” vers la resta de l’estat. Deixant de banda l’estèril discussió sobre balanços energètics (aquí trobareu una bona explicació sobre aquest punt), l’argument del president s’ens pot girar fàcilment en contra: si Catalunya és la comunitat que més energia nuclear produeix, és també la que més residus genera, un motiu excel·lent per situar aquí el magatzem.

No, el magatzem no es pot posar allà on no hi hagi cap central com insinuava Montilla. Justament s’ha d’instal·lar a prop d’una central, allà on ja hi ha l’infraestructura i les mesures de seguretat necessàries per a un magatzem tan sensible com aquest. Que sigui a Ascó, Yebra, Villar de Cañas o qualsevol dels altres municipis que s’hi han presentat no hauria de ser una decisió política basada en criteris de solidaritat o justícia energètica, sinó purament tècnica. El magatzem haurà d’anar allà on sigui més fàcil, segur i -no ens enganyem- barat guardar els residus.

Per tant, no n’hi ha prou amb dir “no” a les nuclears per desfer-nos del problema. De fet, si demà mateix decidissim tancar-les totes -com tornen a demanar els de sempre- continuaríem tenint el mateix problema, afegint-hi en aquest cas els residus resultants del desmantellament de les centrals. Els de Vandellòs I, per exemple, els tenim a França després que aquesta nuclear va tancar l’any 1989, però no s’hi quedaran allà per sempre. Si no ens en fem càrrec, a partir de l’any que ve ens cobraran 60.000 euros al dia de lloguer. Quin seria el cost d’enviar tots els residus fora del país?

En definitiva, i per molt que no ens agradi la idea, som un país nuclear, i ens hem d’encarregar de gestionar els nostres residus de la millor manera. El mal ja està fet, ara cal posar en marxa una solució que de moment sembla que és la millor possible. La resta és amagar el cap sota l’ala i no voler veure la realitat.

Dissabte al matí, in extremis, la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic va “prendre nota” de l’anomenat Acord de Copenhaguen de 18 de desembre de 2009, un trist acord de mínims negociat fora del marc de Nacions Unides l’objectiu del qual era salvar la cara per no reconèixer que tots tornaven a casa amb les mans buides.

Què esperàvem de la cimera de Copenhaguen?
A les reunions de Barcelona a principis del mes de novembre, darrera parada abans de la gran cimera a la capital danesa, Yvo de Boer, secretari de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, va enumerar els quatre punts crítics que s’havien de resoldre a Copenhaguen:

- Establir nous i més ambiciosos objectius de reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle per part dels països industrialitzats.

- Aconseguir el compromís per part dels països en desenvolupament per frenar el creixement de les seves emissions.

- Acordar el finançament necessari per ajudar als països més pobres a adaptar-se i mitigar els efectes del canvi climàtic fomentant el seu desenvolupament net.

- Crear una institució internacional per administrar aquests diners.

La màxima aspiració era recollir aquests quatre punts en un nou tractat internacional legalment vinculant pels països, o si això no fos finalment possible, en una declaració política que deixés ben clars els objectius a assolir i deixés l’elaboració del text legal pels propers mesos.

Què s’ha aconseguit?
En tres folis, l’Acord de Copenhaguen resumeix a la perfecció el fracàs de la cimera: reconeix la necessitat de limitar l’augment de les temperatures per sota dels 2 graus centígrads, però els objectius de reducció de les emissions s’han deixat en blanc, a l’espera que els estats presentin de forma individual els seus objectius voluntaris abans de febrer de 2010.

L’Acord estableix que es mesuraran les emissions dels països en desenvolupament, però no a través d’un organisme independent, sinó que seran ells mateixos els que facin la “mesura, declaració i verificació de les seves emissions” cada dos anys. Aquest va ser potser el punt més polèmic, el que va enfrontar a la Xina i els Estats Units i va estar a punt de fer-ho fracassar tot.

L’Acord sí que sembla donar resposta al tercer punt crític, el del finançament, ja que estableix ajuts de 30.000 milions de dòlars entre 2010 i 2012 per als països més pobres, quantitats que seran de 100.000 milions anuals l’any 2020. El text no diu, però, qui pagarà aquests diners (només Europa ha promès assumir el pagament de 7.200 milions d’euros pel període 2010-2012) ni tampoc respon a la quarta qüestió, és a dir, qui gestionarà i repartirà aquests diners.

Qui ha decidit el text?
Aquesta és potser la qüestió més polèmica de tota la cimera. Davant la incapacitat de tancar-se un acord en el marc de Nacions Unides, el president dels Estats Units, Barack Obama, va arribar divendres a Copenhaguen i va tirar pel dret: a porta tancada, es va reunir amb els representants de la Xina, Brasil, l’Índia i Sud-àfrica per tancar un acord que, esborrany rere esborrany, es va anar suavitzant fins a adoptar el text que es va presentar al plenari com a única alternativa al fracàs absolut. Fins i tot la Unió Europea, que fins al moment havia estat l’únic bloc de països amb una proposta d’acció decidida contra el canvi climàtic, va quedar fora de la negociació.

Aquesta situació, inèdita fins ara en un fòrum de Nacions Unides, va provocar les protestes irades de països com Veneçuela, Bolívia, Nicaragua, Cuba i Sudan, tot i que finalment no van aconseguir bloquejar l’acord.

I ara, què?
Sense xifres de reducció de les emissions ni dates per assolir-les i deixant-ho tot a la decisió voluntària dels estats, l’Acord no és cap bona notícia, ja que ens trobem al mateix punt que abans de la cimera: la millor oferta conjunta dels països industrialitzats implica un reducció del 18% de les emissions al 2020, lluny del 25-40% de retallada que demanen els científics del Panell Intergovernamental de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (IPCC). Segons un informe de l’ONU, amb aquesta oferta la temperatura global pujarà uns tres graus centígrads, situant el planeta en la zona més imprevisible -i catastròfica per milions de persones- dels efectes del canvi climàtic.

Amb aquest panorama resulta molt difícil tornar a fer una crida per l’esperança, ja que ni tan sols Obama, l’artífex de l’Acord, s’ha pogut mostrar satisfet amb el resultat de la cimera: “sabem que amb això no n’hi ha prou i que ens queda molt camí per córrer”, va dir abans de marxar de Copenhaguen. A aquestes alçades, parlar de “primer pas” en la lluita contra el canvi climàtic sona a poc menys que a presa de pèl.

–
Aquí us podeu descarregar el text de l’Acord de Copenhaguen (PDF, en anglès)

Tot i que l’informe de l’AIE no és un monogràfic sobre el futur del petroli (inclou previsions de demanda i subministrament de totes les fonts d’energia), a ningú escapa la importància de la informació destapada pel rotatiu britànic, basada en les confessions de dues persones de dins la pròpia agència. El petroli és actualment el combustible que fa moure el món, el que fa possible el transport, que en depèn en un 90% per continuar funcionant.

El pic de petroli, una realitat
Segons les fonts citades per The Guardian, el món està molt més a prop de quedar-se sense petroli del que es pensa, ja que l’AIE ha minimitzat deliberadament les taxes de declivi de les actuals explotacions petrolíferes i exagerat les possibilitats de trobar nous jaciments. Pressions provinents del Estats Units semblen estar al darrera d’aquesta manipulació, l’objectiu de la qual seria evitar el pànic als mercats financers.

En qualsevol cas, fa temps que els qui estudien el pic de petroli (és a dir, el moment a partir del qual la producció no farà més que decréixer) denuncien que la realitat no concorda amb les dades oficials, i que el món pot haver assolit ja aquest moment crític. La notícia del rotatiu britànic vindria doncs a reforçar aquesta tesi.

Un cop més, Copenhaguen
Fa unes setmanes, la pròpia Agència Internacional de l’Energia assegurava que la crisi econòmica ha reduït el consum mundial d’energia i, de retruc, aconseguirà que aquest 2009 les emissions de CO2 caiguin un 3%. Tanmateix, el WEO 2009 pronostica un augment de la demanda global d’energia del 40% d’ara al 2030, provinent sobretot dels països en vies de desenvolupament, i amb un paper encara protagonista dels combustibles fòssils.

En aquest sentit, l’informe de l’AIE assegura que cal una profunda transformació del sector de l’energia per fer front al canvi climàtic i limitar les emissions de CO2 a l’atmosfera dins l’anomenat llindar de seguretat (450 ppm), que limitaria l’augment global de les temperatures a +2 ºC. Una qüestió central a debatre a la imminent cimera sobre canvi climàtic a Copenhaguen, el proper mes de desembre, ja que segons les previsions de l’agència, si tot continua com fins ara les emissions augmentaran un 1,5% anual fins el 2030, provocant que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera es dispari més enllà de les 1.000 ppm i la temperatura mundial augmenti de mitjana 6 graus. Un risc que els líders polítics no poden seguir ignorant.

Més informació:
Resum executiu del World Energy Outlook 2009 (PDF)

Costa Rica, República Dominicana i Jamaica ocupen el top 3 de l’índex de felicitat planetària. Espanya, el 76.

Vía: www.crisisenergetica.org

Crec que amb això dels embussos i els accidents tothom hi està d’acord, o com a mínim les dades ho avalen: des de que hi ha el límit dels 80 km/h s’han reduït els accidents, i l’experiència a d’altres països ens diu que regular el límit de velocitat d’acord amb la densitat del trànsit o les condicions meteorològiques és un bon sistema per reduir embussos. Llavors, on és el problema? Sembla de sentit comú: si el baixem quan la via va plena, perquè no es pot pujar el límit quan no hi ha ningú a la carretera? Perquè no podem oblidar l’altre objectiu de la mesura: reduir la contaminació.

Fa un moment he parlat de dades, les que avalen la reducció de la congestió i els accidents, però lamentablement no puc fer el mateix amb la contaminació. S’estan fent estudis, però encara és massa d’hora per constatar l’efectivitat de la mesura: les dades preliminars apunten a una minsa millora del 4% en la qualitat de l’aire a l’àrea metropolitana. I aquí és on volia anar a parar: Barcelona és una de les ciutats amb pitjor qualitat d’aire d’Europa. Tant és així que, de seguir igual, és possible que en uns mesos la Unió Europea comenci a multar la ciutat. És per aquest motiu que es prenen aquestes mesures tan “impopulars”. I penseu: si aquesta no funciona, què vindrà desprès?

Actualització (19/01/09): L’Eloi Cordomí, meteoròleg de TVC, explica de forma ben senzilla en aquesta entrada perquè no és tan bona la idea de pujar el límit de velocitat a les nits.

Tot això ho dic, és clar, perquè ja arriben els reis, i les notícies no són bones.

–
Sobre el pic dels metalls se’n va parlar a ASPO VII a Barcelona. Bon any!

Avui dilluns publica la seva darrera pàgina de Tecnologías a l’Universal, el gratuit d’Iberia. No cal ser gaire llest per entendre perquè hi deixa d’escriure com a col·laborador, tal com estan les coses al sector. Com tampoc costa de veure que el meu últim canvi de feina ha deixat mig abandonada aquesta casa, tant que ja no sembla ni la mateixa. Ves a saber si és el fantasma del planellas, que ara volta per aquí. No importa: encara que falti una setmana, ja sé quin serà un dels meus bons propòsits pel 2009. a GRAN ESCALA em demana guerra… i jo de moment us desitjo bon Nadal.

Ja no saben com fer per seguir jugant amb els nostres calers. Maleïts ludòpates.

Según contaba hace unos días The Independent, el Ártico está liberando millones de toneladas de metano a la atmósfera, un gas 20 veces más potente que el famoso CO2 en eso de sobrecalentar el planeta. Por cierto, ese metano es el mismo gas que los mamíferos expulsamos de vez en cuando de nuestros intestinos. Los pedos, vaya.

De confirmarse la noticia, el cambio climático -esa “moda mediática” ahora sepultada precisamente por las flatulencias del sistema económico- se vería acelerado y sus consecuencias, aún más catastróficas. De hecho, el Ártico se calienta dos veces más rápido que el resto del planeta: el metano calienta más, por lo que el hielo se derrite más rápido, lo que a su vez ayuda a que el metano fluya sin tapones hacia la atmósfera. Como un enorme culo soltando pedos al aire.

Naciones Unidas también recomendaba no hace mucho comer menos carne. La cantidad de animales necesaria para darnos de comer ha crecido tanto que hasta sus flatulencias son motivo de preocupación, pues complican la lucha contra el cambio climático. Los coches sueltan CO2, pero las vacas metano. Y que no le pille a nadie cerca cuando lo hacen.

Se podrá discutir si el hombre tiene parte de culpa o no en esto del calentamiento global (aún hay quien cree que así vamos bien), pero lo mismo que Wall Street está sufriendo ahora las consecuencias de su gula, el hombre se enfrenta ahora a los excesos de su codicia como especie. Y a juzgar por la digestión del planeta, no estamos siendo un plato fácil de digerir.