A l’Europa occidental, cada ciutadà, de mitjana, consumeix béns que generen fins a quatre tones de CO2 en algun altre lloc del món. A Suïssa, el CO2 generat en la producció dels béns estrangers que s’hi consumeixen és superior al que s’emet dins les seves fronteres.

Amb aquest panorama d’externalització, la reducció de les emissions registrada en regions desenvolupades pot estar emmascarant les emissions reals degudes al seu consum, que es comptabilitzen lluny de casa. “La separació geogràfica de la producció i el consum complica la pregunta fonamental sobre qui és responsable de les emissions i com s’ha de repartir la càrrega de la retallada de les mateixes”, afirmen els autors de l’estudi.

Via: Un tercio del CO2 de los ricos se genera en otro país (El País)

Bonus track: sobre aquest tema, podeu llegir aquest article del Daniel Gómez Cañete a Sostenible.cat

Dissabte al matí, in extremis, la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic va “prendre nota” de l’anomenat Acord de Copenhaguen de 18 de desembre de 2009, un trist acord de mínims negociat fora del marc de Nacions Unides l’objectiu del qual era salvar la cara per no reconèixer que tots tornaven a casa amb les mans buides.

Què esperàvem de la cimera de Copenhaguen?
A les reunions de Barcelona a principis del mes de novembre, darrera parada abans de la gran cimera a la capital danesa, Yvo de Boer, secretari de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, va enumerar els quatre punts crítics que s’havien de resoldre a Copenhaguen:

- Establir nous i més ambiciosos objectius de reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle per part dels països industrialitzats.

- Aconseguir el compromís per part dels països en desenvolupament per frenar el creixement de les seves emissions.

- Acordar el finançament necessari per ajudar als països més pobres a adaptar-se i mitigar els efectes del canvi climàtic fomentant el seu desenvolupament net.

- Crear una institució internacional per administrar aquests diners.

La màxima aspiració era recollir aquests quatre punts en un nou tractat internacional legalment vinculant pels països, o si això no fos finalment possible, en una declaració política que deixés ben clars els objectius a assolir i deixés l’elaboració del text legal pels propers mesos.

Què s’ha aconseguit?
En tres folis, l’Acord de Copenhaguen resumeix a la perfecció el fracàs de la cimera: reconeix la necessitat de limitar l’augment de les temperatures per sota dels 2 graus centígrads, però els objectius de reducció de les emissions s’han deixat en blanc, a l’espera que els estats presentin de forma individual els seus objectius voluntaris abans de febrer de 2010.

L’Acord estableix que es mesuraran les emissions dels països en desenvolupament, però no a través d’un organisme independent, sinó que seran ells mateixos els que facin la “mesura, declaració i verificació de les seves emissions” cada dos anys. Aquest va ser potser el punt més polèmic, el que va enfrontar a la Xina i els Estats Units i va estar a punt de fer-ho fracassar tot.

L’Acord sí que sembla donar resposta al tercer punt crític, el del finançament, ja que estableix ajuts de 30.000 milions de dòlars entre 2010 i 2012 per als països més pobres, quantitats que seran de 100.000 milions anuals l’any 2020. El text no diu, però, qui pagarà aquests diners (només Europa ha promès assumir el pagament de 7.200 milions d’euros pel període 2010-2012) ni tampoc respon a la quarta qüestió, és a dir, qui gestionarà i repartirà aquests diners.

Qui ha decidit el text?
Aquesta és potser la qüestió més polèmica de tota la cimera. Davant la incapacitat de tancar-se un acord en el marc de Nacions Unides, el president dels Estats Units, Barack Obama, va arribar divendres a Copenhaguen i va tirar pel dret: a porta tancada, es va reunir amb els representants de la Xina, Brasil, l’Índia i Sud-àfrica per tancar un acord que, esborrany rere esborrany, es va anar suavitzant fins a adoptar el text que es va presentar al plenari com a única alternativa al fracàs absolut. Fins i tot la Unió Europea, que fins al moment havia estat l’únic bloc de països amb una proposta d’acció decidida contra el canvi climàtic, va quedar fora de la negociació.

Aquesta situació, inèdita fins ara en un fòrum de Nacions Unides, va provocar les protestes irades de països com Veneçuela, Bolívia, Nicaragua, Cuba i Sudan, tot i que finalment no van aconseguir bloquejar l’acord.

I ara, què?
Sense xifres de reducció de les emissions ni dates per assolir-les i deixant-ho tot a la decisió voluntària dels estats, l’Acord no és cap bona notícia, ja que ens trobem al mateix punt que abans de la cimera: la millor oferta conjunta dels països industrialitzats implica un reducció del 18% de les emissions al 2020, lluny del 25-40% de retallada que demanen els científics del Panell Intergovernamental de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (IPCC). Segons un informe de l’ONU, amb aquesta oferta la temperatura global pujarà uns tres graus centígrads, situant el planeta en la zona més imprevisible -i catastròfica per milions de persones- dels efectes del canvi climàtic.

Amb aquest panorama resulta molt difícil tornar a fer una crida per l’esperança, ja que ni tan sols Obama, l’artífex de l’Acord, s’ha pogut mostrar satisfet amb el resultat de la cimera: “sabem que amb això no n’hi ha prou i que ens queda molt camí per córrer”, va dir abans de marxar de Copenhaguen. A aquestes alçades, parlar de “primer pas” en la lluita contra el canvi climàtic sona a poc menys que a presa de pèl.

–
Aquí us podeu descarregar el text de l’Acord de Copenhaguen (PDF, en anglès)

Tot i que l’informe de l’AIE no és un monogràfic sobre el futur del petroli (inclou previsions de demanda i subministrament de totes les fonts d’energia), a ningú escapa la importància de la informació destapada pel rotatiu britànic, basada en les confessions de dues persones de dins la pròpia agència. El petroli és actualment el combustible que fa moure el món, el que fa possible el transport, que en depèn en un 90% per continuar funcionant.

El pic de petroli, una realitat
Segons les fonts citades per The Guardian, el món està molt més a prop de quedar-se sense petroli del que es pensa, ja que l’AIE ha minimitzat deliberadament les taxes de declivi de les actuals explotacions petrolíferes i exagerat les possibilitats de trobar nous jaciments. Pressions provinents del Estats Units semblen estar al darrera d’aquesta manipulació, l’objectiu de la qual seria evitar el pànic als mercats financers.

En qualsevol cas, fa temps que els qui estudien el pic de petroli (és a dir, el moment a partir del qual la producció no farà més que decréixer) denuncien que la realitat no concorda amb les dades oficials, i que el món pot haver assolit ja aquest moment crític. La notícia del rotatiu britànic vindria doncs a reforçar aquesta tesi.

Un cop més, Copenhaguen
Fa unes setmanes, la pròpia Agència Internacional de l’Energia assegurava que la crisi econòmica ha reduït el consum mundial d’energia i, de retruc, aconseguirà que aquest 2009 les emissions de CO2 caiguin un 3%. Tanmateix, el WEO 2009 pronostica un augment de la demanda global d’energia del 40% d’ara al 2030, provinent sobretot dels països en vies de desenvolupament, i amb un paper encara protagonista dels combustibles fòssils.

En aquest sentit, l’informe de l’AIE assegura que cal una profunda transformació del sector de l’energia per fer front al canvi climàtic i limitar les emissions de CO2 a l’atmosfera dins l’anomenat llindar de seguretat (450 ppm), que limitaria l’augment global de les temperatures a +2 ºC. Una qüestió central a debatre a la imminent cimera sobre canvi climàtic a Copenhaguen, el proper mes de desembre, ja que segons les previsions de l’agència, si tot continua com fins ara les emissions augmentaran un 1,5% anual fins el 2030, provocant que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera es dispari més enllà de les 1.000 ppm i la temperatura mundial augmenti de mitjana 6 graus. Un risc que els líders polítics no poden seguir ignorant.

Més informació:
Resum executiu del World Energy Outlook 2009 (PDF)